Pastís de nabius

Acabo de veure la pel·lícula My Blueberry Nights, d’en Wong Kar Wai, un director del qual tinc la majoria de films però que de moment només agafen pols. Error meu. Aquest me l’han deixat, l’he vist i m’ha agradat molt. Parla de desenganys amorosos, de refer la vida després de patir-ne un, i també de ferides que no es tanquen mai.

És un tema que vaig tocar no fa gaire, però per desgràcia encara m’afecta, perquè fins ahir no es va produir el tancament definitiu que necessitàvem tant aquesta estranya història com jo. Hi ha hagut moltes coses que no m’han agradat gens, coses que no m’ajudaran —ans al contrari— a confiar en les persones, en la bondat intrínseca dels éssers humans. No hi crec gaire. I pagaran justes per pecadores, però és el que hi ha.

O no, perquè això és el que em pensava abans, i en canvi per amor m’he deixat trepitjar dues vegades per les mateixes botes de taló, unes botes que, a sobre, ja coneixia. I no puc posar la mà al foc que no em tornaré a deixar endur, que no tornaré a confiar cegament en algú malgrat que s’activi l’alarma antiimmaduresa emocional. Perquè la tinc, aquesta alarma. No sóc cec del tot. Ho veig d’una hora lluny. El problema és que sóc feble.

El que no sóc és una merda. A la pel·lícula, en Jude Law fa de propietari d’un cafè-pastisseria, i la Norah Jones li pregunta com és que ningú no agafa el pastís de nabius, quin problema té. I ell li respon que no li passa res, però que cada nit és diferent i de vegades la gent en tria d’altres, abans que no pas el de nabius.

Jo sóc el pastís de nabius. No hi ha cap problema, amb mi. Qui vulgui tastar-me, que ho faci. Qui em trobi més llaminer que la resta de pastissos, que em demani al cambrer. Si és possible, però, m’agradaria que ho fes amb convenciment. És molt trist que et llencin després d’haver-se menjat només una porció de tu, especialment quan saps que no tens cap problema. Però tot és qüestió de gustos. Això ho entenc. Ara, amb el menjar no s’hi juga. I no es pot menjar amb la vista, no és correcte demanar més del que pots engolir. Si ho fas, si t’ho deixes gairebé tot al plat i marxes sense reconèixer que has comès un error de càlcul, o que hauries d’haver fet cas del teu primer instint de no tastar-lo, el pastís es desaprofita i el cuiner es pensa que no li ha sortit bé. I, d’altra banda, ja diuen que la mel no és feta per a la boca de l’ase.

 

 

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Pastís de nabius

  1. ullpresa ha dit:

    Buscava una recepta per a fer un pastís de nabius i casualment he vingut a parar al teu bloc, casualment tbé tinc una ferida sense tancar que no sé si es tancarà mai, però tal i com van les coses començo a dubtar-ho… no sé si veuràs això perquè l’entrada no és molt recent, però si ho veus, només era per dir-te que malgrat no trobar la recepta aquí, m’ha agradat conèixer l’existència d’aquesta entrada. Ha estat com una mena d’abraçada virtual. =)

  2. Moroboshi ha dit:

    M’alegro que l’entrada t’hagi agradat. Per sort ha passat molt temps i ja es va tancar la ferida, i per sort també he trobat una persona meravellosa, que fa que totes les coses dolentes del passat siguin menys importants. Ànims! Tot sortirà bé!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s