Sempre he dit que superar una ruptura sentimental és més o menys com superar una mort. És una cosa de la qual te’n surts, tires endavant, triguin el que triguin a tancar-se les ferides, i siguin com siguin de lletges les cicatrius que et queden. Però a efectes pràctics són coses molt semblants.
Quan trenques amb algú, igual que quan se’t mor algú, aquella persona ha marxat per sempre. Estic parlant de separacions definitives, evidentment. Encara que després hi mantinguis el contacte, no és menys cert que la persona que coneixies i estimaves se n’ha anat, si voleu en sentit figurat. Ja no tornarà, perquè ha canviat, o perquè has canviat tu i ja no la veus de la mateixa manera. Queda com un record que al principi fa molt mal, ens oprimeix el pit, ens hi genera una calor desagradable i acaba per fer-nos vessar llàgrimes, i més endavant les llàgrimes s’acaben i somriem tristament. Com quan recordem un ésser estimat que ja fa força temps que és mort. Com avui, que fa 7 anys (déu n’hi do, com passa el temps) que va morir el meu avi.
Ja no el ploro cada dia. Fa molts anys que no el ploro, de fet. En realitat hi ha dies que no hi penso, fa força temps que me n’he adonat i em sap greu. Ara el recordo amb un somriure trist, però d’una tristesa sorda i controlada. Una cosa així, per més que sigui llei de vida, és més greu i més dura que una ruptura sentimental, i tot i així n’acabo de patir una (tinc un llarg historial de geners fatídics) que en aquests moments monopolitza la meva tristesa i que no m’inspira cap somriure, ni alegre ni trist. No m’he quedat vidu, però ho sento com una mort.
Compte Enrere 