Ni en somnis

No fa gaire ja vaig fer una entrada sobre els meus somnis. En aquell cas eren els recurrents, però el més curiós és que quan pensava en els continguts d’aquella entrada els somnis dels que volia parlar eren uns altres, el que passa és que me’n vaig oblidar… I avui intentaré reparar aquell error.

A banda dels somnis recurrents, els somnis que tinc tenen una característica també recurrent o comuna. Hi ha una expressió, “ni en somnis”, que es fa servir com a sinònim de “ni de conya”. Com si les coses més difícils, o impossibles, fossin possibles a l’irreal món dels somnis, i quan diem “ni en somnis” volem dir que aquella cosa és tan impossible (suposant que hi ha graus d’impossibilitat) que ni la nostra versió onírica serà capaç d’aconseguir-la. Hi ha qui m’acusa de ser negatiu i d’infravalorar-me, de tallar-me jo mateix les ales. No sé si tenen raó o no, però és molt probable, perquè ni en somnis em surten les coses.

En posaré un exemple: ja de ben petit somiava amb la possibilitat de volar, i recordo imatges d’estar practicant en un terrat, sempre amb la seguretat de saber que em movia en les dimensions del mateix terrat, mai sobre el buit. Tot i així, el meu vol assolia com a màxim dos o tres pams des del terra. Mai no vaig arribar més lluny.

Un altre: les baralles. Jo no sé vosaltres, estimats lectors i estimades lectores, però quan em barallo (en somnis, ja que a la vida real no ho faig) els cops de puny em surten molt fluixets. Tan fluixets que no són creïbles ni per a algú amb la meva poca força física. Gairebé diria que em surten en càmera lenta. Vergonyós.

En una altra categoria, hi ha temporades que somio que lligo. En circumstàncies d’allò més diverses i àdhuc inversemblants, però resulta que quan la noia i jo passem a aquella fase en què volem estar en un lloc més tranquil i sense la presència de ningú més per tal de dedicar-nos una atenció més profunda l’un a l’altra… per alguna raó hi ha un moment en què la noia desapareix. La perdo de vista. I si no la perdo de vista i sembla que la cosa avança a bon ritme… el somni s’acaba de sobte i abans d’hora. Però sempre, eh? No ha fallat mai. I allò de tornar-me a adormir ràpidament per intentar reenganxar-me a la “pel·lícula” no funciona.

Per tant, o bé la meva manca de confiança en mi mateix és exageradament profunda, o estic condemnat al fracàs fins i tot en un món on, en principi, tot està permès. Sigui com sigui, lamentable.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ni en somnis

  1. Laia ha dit:

    Ostres, de petita també somiava que podia volar! Ho feia al passadís de casa meva. Sé que en el somni, si em concentrava molt, podria volar ^^ Ara, tu no arribaves massa lluny…jo podia sobrevolar Barcelona fins arribar a la meva escola (a Sarrià-Sant Gervasi xD).

    Crec que els somnis poden reflectir alguns temors que tenim o preocupacions. El que et passa potser és que tens coses rondant pel cap i el teu cervell les plasma així quan dorms. La veritat és que trobo que els somnis són la clau de saber encara millor com ets tu. Els somnis evolucionen… potser hi ha alguna manera de canviar els que tens ara. Jo en tenia molts fa 2 o 3 anys, i eren dolents i tristos. Vaig passar una mala època, i quan vaig mirar de solucionar-ho, a mesura que anava millorant el dia a dia, els meus somnis també eren millors.

    • Moroboshi876 ha dit:

      Coincideixo amb tu en què els somnis no deixen de ser un reflex de coses que t’han passat, coses que penses, pors que tens… Trobo que l’anàlisi dels somnis és plena de collonades i anades d’olla. Tot és molt més senzill. Un mateix pot interpretar els seus propis somnis si és sincer amb si mateix, si no s’enganya. Jo sóc conscient que em crec més limitat del que sóc en realitat, i això als somnis ho noto. I els somnis estranys deuen ser un reflex de la meva bogeria, he he… Però com he dit, normalment “no somio”, així que no sé si la cosa millora o no. El de no poder volar correctament, però, és antiquíssim, ja em passava de petit.

      Ara, la gràcia de volar és precisament poder anar a l’EOI, i en el seu moment a l’Autònoma, sense trigar tanta estona. Amb el canvi de lloc instantani seria més ràpid, però també més perillós, i et perds el plaer de volar i que el vent et fregui el cos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s