Records de l’escola

L’entrada d’avui sí que aportarà poc a la Humanitat, però he pensat que estaria bé posar per escrit alguns dels records de l’època de l’escola (parlo estrictament de preescolar i primària, que són els anys que vaig passar a la Institució Montserrat S.C.C.L.), exercici de memòria que sempre és bo.

Recordo el pati de l’escola, que tenia diversos espais. Hi havia la pista de ciment, que era el dels esports, on a l’hora del pati es jugaven sis o set partits de futbol alhora, amb les porteries plenes de porters i el camp farcit de desenes i desenes de jugadors, però que d’alguna manera no ens feia res i continuàvem gaudint com bojos amb les nostres pilotes de plàstic de la marca Supertele, aquelles que feien uns efectes brutals i que amb el temps acabaven aplanant-se pels pols (com el planeta Terra) o rebentades a causa del contacte amb algun objecte punxegut. Això, naturalment, quan no tenien la desgràcia d’acabar penjades en un arbre o un balcó de fora de l’escola.

També hi havia el pati de pedres, on jugàvem a bales i se sentia una constant pudor d’aigua estancada; el pati de sorra, que estava més elevat que la resta; el pati del darrere, on hi havia els lavabos i les nenes jugaven amb les cordes elàstiques i es duien a terme jocs més tradicionalment escolars, com ara fet i amagar, tocar i parar, un dos tres pica-paret, etc. Recordo també els bancs del lateral de la masia, que era l’aulari principal tot i que era molt vella i estava molt desgastada. En aquells bancs ens hi assèiem eixarrancats i hi jugàvem als cromos de picar, i com que hi havia un espai entre aquells bancs i la paret, jugàvem allà al vint-i-u en comptes de fer-ho a les cistelles de bàsquet del pati.

Recordo quan es van posar de moda les baldufes, l’arribada de les fotocòpies de Bola de Drac, que es compraven a la papereria La Serra d’Or del carrer Olzinelles, les cordes Matraca (jo les tenia grogues, i sí, els nens també jugàvem a saltar la corda), les baranes on fèiem tombarelles i de tant en tant algú s’obria el cap, les grades de la pista de futbol-bàsquet, les moreres just a l’altra banda, l’època que ens va agafar fort pels cucs de seda i tots en teníem a casa, en una capsa de sabates en què havíem obert forats de ventilació a cops de llapis; les primeres Gameboy, i com un ganàpia dos anys més gran que jo i temut a tota l’escola em va obligar a deixar-li un joc i sorprenentment me’l va tornar el dia que havia promès; com aquest mateix ganàpia em va fer sortir de davant de la Playstation amb un cop de peu a la tíbia quan el Centre Mail (ara Game) estava situat just davant de l’escola i tots els nens hi anàvem de pet en sentir el timbre de la tarda…

També les colònies (o convivències), amb les seves masies, els seus àpats molt més bons que els de l’escola, les gimcanes, els jocs de nit (i em refereixo als oficials —els de cercar gamusinos, per exemple— i als que muntàvem després, els més agosarats, a les habitacions), les cançonetes (que eren en castellà, com ara “el dolor más doloroso, el dolor más inhumano, es pillarse los cojones con la tapa de un piano“, tot i que a la meva escola sempre ens relacionàvem en català i jugàvem en la mateixa llengua), l’alegria amb què sortíem de la plaça de Sants amb l’autocar (i les cançons que cantàvem durant el trajecte, que amb els anys anaven pujant de to) i la nostàlgia amb què hi tornàvem per trobar-nos uns pares que ens havien enyorat (o no).

Les colònies d’estiu, que a la meva escola es feien al mateix recinte escolar i que consistien en proves de l’estil de portar un ou damunt d’una cullera agafada amb la boca, però  també amb molt de temps lliure per jugar a jocs de la nostra elecció. Jo m’hauria estimat més quedar-me a casa, no sóc gens d’esplais ni res que se’ls assembli, però entenc que els pares no tenien tantes vacances com jo i que no trobessin raonable deixar-me sol a casa amb 8 o 9 anys.

Són molts, els records d’aquella època feliç de la meva vida: gent, situacions, alegries, tristeses, descobriments, espais, olors, triomfs, derrotes, i l’evolució tant de nosaltres els alumnes com de la mateixa escola, que d’una masia va passar a un complex pseudofuturista que, per sort, només vaig viure durant l’últim curs que hi vaig fer. Tot allò forma part de la meva història, que pot semblar una obvietat, però no ho és. L’institut i la universitat em van marcar molt menys. Jo sóc el que sóc, tant en els meus punts forts com en els febles, per la meva etapa escolar dels 5 als 14 anys, i estic content d’haver-los passat en aquell lloc i amb aquella gent, companys i professors amb qui em sentia immensament còmode en un sentit grupal, sensació que no he tornat a tenir mai més a la vida, tot sigui dit.

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Records de l’escola

  1. llextirem-58 ha dit:

    No has canviat gens!!!Ja sé quin indi ets ;)! Que bonica, aquesta nostàlgia.
    Fa tres anys, vaig entrar a una aula de 4rt i, mentres buscava una capsa amb barres de pegament, va aparèixer un llibre de “socials”: el mateix que havia tingut jo! Em vaig llençar de cap, recordava frases, dibuixos, exercicis,…i aquella olor!

  2. Eli Ramirez ha dit:

    Un dia et copiaré i faré una entrada semblant. Ja fa dies q l’havia llegida però encara no t’ho havia dit: m’ha agradat molt! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s