La vergonya d’altri

Em penso que tothom sap què és la vergonya d’altri (sovint traduïda del castellà, incorrectament, com a “aliena”), però com que no requereix gaire espai la definiré de totes maneres: és la vergonya que hom experimenta a causa de les accions d’una altra persona, com si fossin pròpies. És una sensació desagradable, perquè quan fem el ridícul sabem que podem parar en qualsevol moment, marxar i intentar oblidar-ho, però quan és un altre el que està fent el ximple (o a nosaltres ens ho sembla, que a efectes pràctics és el mateix), a banda de fotre-li un tret al cap, que seria il·legal, no podem fer res més que mirar a una altra banda.

Jo considero que dins la vergonya d’altri hi ha dos graus diferents. La més suau és la que ens provoca gent que no coneixem o que almenys no té relació amb nosaltres, com per exemple un president del govern que es fica de peus a la galleda davant de les càmeres de tot el món, o alguna cosa com ara la que veureu al vídeo.

A mi Camela m’agrada, no ho amago pas, m’és igual el que em diguin. Però em fa molta vergonya d’altri el que passa en aquest vídeo, no cal ni comentar-ho. Quan veiem que una persona fa el ridícul i té una mínima relació amb nosaltres, sigui perquè és un famós que admirem o senzillament algú amb qui compartim espècie, ho passem malament. Com si d’alguna manera fóssim responsables dels seus actes.

I després hi ha l’altre grau que comentava: quan és algú de la nostra família, o algun amic. Són aquells pares que arrenquen a ballar en una festa (que hi tenen dret, naturalment, però a mi em fa vergonya perquè no hi estic gens acostumat), aquella persona del nostre cercle íntim que es tira un pet involuntari (les que se’ls tiren voluntàriament m’inspiren rebuig, més que vergonya d’altri), o l’amic que va embriac i comença a dir-te el que pensa de tu sense que l’hi hagis demanat, i a sobre es posa a criticar-te.

Bé, aquests eren només alguns exemples, però ara m’agradaria comentar coses que em fan vergonya d’altri a mi, personalment. Potser són rareses meves, però em fan angúnia les faci qui les faci, perquè pateixo per la persona o, segons el cas, per la vergonya que estarà passant la família d’aquella persona (per tant, sento vergonya d’altri de segon grau i penso en la gent que per aquella mateixa acció l’estarà passant de primer grau).

Sentir que algú ho està passant malament mentre intenta parlar en anglès sense èxit i fracassa estrepitosament, sentir parlar la Carme Ruscalleda i qualsevol que parli com ella (que és una manera de parlar, tant per l’entonació com per la dicció, força estesa), que la gent es posi a picar de mans per acompanyar un espectacle (no vull dir aplaudir, que és diferent), que un bebè en un espai públic provoqui l’acostament constant de gent que amb un somriure idiota decideix que el contacte físic amb el fill o la filla d’un desconegut està justificat, que la percepció visual d’un gos doni lloc a un interrogatori al voltant del sexe i l’edat de l’animal que el seu amo ha de patir gairebé cada dia, o aquells nens (i nenes!) que duen els cabells rapats a l’u perquè la seva mare ja canosa ha decidit que si ella duu el pentinat tòpic de les lesbianes masculines i/o les feministes radicals els seus fills no poden ser menys… tot això són coses que em fan vergonya d’altri.

Però n’hi ha una que està per sobre de totes les altres: la gent que balla el Charleston al carrer en festes multitudinàries encara que la música que sona als altaveus sigui d’un altre estil. Ho sento, no puc suportar la imatge d’una mare jove (sovint amb els cabells castanys rinxolats… deu ser la mateixa sempre?) fent el típic pas endavant i després cama estirada cap enrere. No puc mirar, he de girar el coll. A mi no m’agrada ballar, no en sé, però puc suportar veure que els altres ho fan (llevat dels meus pares o tiets). El que no puc veure és el Charleston, i encara menys injustificat.

El ball en si no té res de dolent. I els anys 20 m’agraden, i la música amb les trompetetes i altres instruments de vent també. De fet, m’encanta la banda sonora de la magnífica sèrie Boardwalk Empire. Però el que no m’agrada és el Charleston reduït a un únic pas i a sobre en un ambient que no és l’adequat.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La vergonya d’altri

  1. Laia ha dit:

    Toni!! un altre text dels teus ben cert del tot, i a més, divertit!
    M’agrada molt com ho redactes, té una base més aviat seriosa però li dones un toc (no sé com) d’humor molt bo. El tema en si és curiós, perquè són d’aquestes coses que sempre passen i la gent mai les comenta (almenys la gent que em rodeja).

    Estic totalment d’acord amb tu amb tot el que has dit (és curiós ja que sembla que moltes coses que penses tu jo també les penso). Has exposat alguns casos que et provoquen la vergonya aliena, i a mi també me’n provoca tot i que és algo que passa tan sovint que crec que m’hi acabo acostumant. Al principi, si passa pocs cops si que me’n fa…però n’hi ha tanta gent pel món que no té vergonya que ara ja res em sorprèn. Com bé dius la única opció és girar el cap…

  2. Moroboshi ha dit:

    M’alegro que t’hagi agradat. Ja es veu, les poques vegades que parlem pel messenger, que som semblants en moltes coses! 🙂 Espero que no t’assemblis a mi en les dolentes!

    De vegades penso que sóc jo, que sóc cínic o massa vergonyós, reprimit, etc. Però no, hi ha coses que senzillament fan vergonya aliena. M’agrada rebre suport amb això, he he…

  3. llextirem-58 ha dit:

    El charleston! Recordo que un dels meus avis em va ensenyar un pas i una tonadeta, ja que era el ball de moda quan ell era un adolescent, t’ho pots creure?
    Ah, la vergonya aliena! La que em preocupa és aquella vergonya que t’aliena. Aquella que pateixes perquè n’ets el protagonista social però no saps ben bé com hi has anat a petar, una mica empès per les circumstàncies i no l’acabes de sentir ni pròpia ni aliena. I potser precisament per això és més desconcertant.
    En aquell moment penses, posem-hi per cas: “No, aquesta persona no sóc jo. Ara és una altra persona la que està ballant “Paquito el chocolatero” en un casament amb les mans per sota les cames i amb el cul d’un desconegut/da a mig pam de la cara, al ritme de “hey! hey!” . No, no. Impossible.Definitivament: no sóc jo!”
    O un altre cas, totalment aliè a mi, per descomptat, de fer una classe a nens de tres anys. I allà estàs al bell mig d’un grup de caps-bolet, gesticulant com un desgraciat fent veure que ets un mico i cantant “The lion is coming!Run, run, run!”, desitjant que, pel bé de la teva integritat moral i fama social, ningú obri la porta i et trobi en aquesta situació tan denigrant. El problema és que la putíssima porta sempre s’obre!
    Però, com ja he dit abans, es tracta d’una altra figura aliena a la meva persona.

  4. Pilar i Josep ha dit:

    M´encanta com escrius, ets fresc i toques temes que com diuen altres cibertertulians no s´atreveix a tocar ningú. Felicitats!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s