Hi ha gent per a tot…

Els dos gats (ni quatre) que llegiu aquest bloc ja sabeu que miro Mujeres y Hombres y Viceversa. Ho sé, és teleporqueria, però ho atribueixo a l’alteració mental pròpia de l’atur de llarga durada, que m’imagino que a cadascú el trastoca d’una manera diferent. Què hi farem…

Doncs bé, quan s’acaba aquest programa, tot seguit n’hi ha un altre que es diu De buena ley, que no miro, però que de tant en tant tinc de fons mentre sóc a l’ordinador i em fa al·lucinar amb les persones. És un programa de judicis ràpids en directe, on gent de la mateixa família exposa davant de tothom els seus draps bruts, amb casos més o menys greus. Amb públic que opina, naturalment. És la tele-realitat tan pròpia de Telecinco. Avui hi ha el cas d’una noia que té divuit anys i reclama al jutge que obligui la seva mare a readmetre-la a casa. Per què?

Resulta que la va enviar a viure amb els avis als vuit anys, perquè la va tenir als disset i no es veia preparada per a ser mare. Fins i tot li ha dit davant de tothom que no l’estima, que li va destrossar la vida ja abans de néixer, perquè era un embaràs no volgut i que per culpa de la nena els dos futurs progenitors van haver de deixar una prometedora trajectòria acadèmica a l’institut per poder-la mantenir. Sí, sí, això és el que li ha dit. Es veu que la irresponsabilitat sexual dels pares és culpa de la nena. I per això la va enviar a viure amb els avis. Però que no es queixi, que la van educar bé i que una mala mare l’hauria abandonat al carrer, diu. Ah, gràcies per ser tan considerada.

Jo em pensava que el públic avui no tindria tema de debat, que ningú no es podia posar a favor de la mare, però sí. Hi ha una bona quantitat de gent que està a favor del que va fer. Mireu, en aquest món hi ha d’haver de tot i estic absolutament a favor de la llibertat d’opinió i d’expressió, però no m’ho esperava, ho confesso. Es veu que la mare va fer ben fet. I el públic que la defensava retreia a la jove que amb divuit anys era perfectament capaç de no haver de tornar amb els pares, alguns amb aquell argument tan suat i poc aplicable als temps que corren, que diu així: “jo als divuit anys estudiava, treballava i pagava un lloguer”.

El jutge ha decidit el mateix, efectivament segons el codi civil la noia no té raó, i ha dit que el que té és un “desig acomodatici”. Per acabar, ha volgut barrejar l’humor amb la Justícia i ha rematat amb un “i els desitjos… per a les embarassades”.

Però el que la noia demanava era l’afecte que els pares mai no li han donat. “Quan tinc una estona et vinc a veure”, deia la mare. Només estic d’acord amb una cosa que li han dit des del públic diverses vegades: si no t’estimen, t’agradi o no, per què véns a la tele a demanar-los que et deixin tornar? Jo crec que ni tan sols ho hauria de desitjar, a aquestes alçades. Bé, un cas especialment miserable entre els tres o quatre que he vist. Afortunadament, el programa dura poc.