Ah, la inèrcia…

Diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que la inèrcia és la resistència que presenten els cossos a modificar llur estat de repòs o de moviment. Un professor que vaig tenir feia servir la paraula per tal de definir la manca d’activitat general dels alumnes, i efectivament pot ser considerada també la manca d’activitat d’un òrgan, un sistema o un cos. I quan diem que fem les coses “per inèrcia” també estem parlant correctament. Són les coses que fem per habitud, per costum.

Em quedo amb l’última de les definicions que he donat, la que experimento contínuament i que segur que vosaltres també, amb més o menys freqüència. És el clàssic (vaja, espero no ser l’únic a qui li passa) moment d’acabar-se el bol dels cereals i caminar, sense pensar, cap al lavabo en comptes d’anar a la cuina a deixar-lo a la pica dels plats bruts. O el gest de col·locar-se bé les ulleres al pont del nas fins i tot quan no les portes posades, després d’anys de costum (i d’ulleres que tard o d’hora s’acaben afluixant i rellisquen pel nas).  O una que m’ha passat avui, que m’he adonat que després d’obrir una llauna de tonyina estava buidant-ne l’oli dins l’amanida en comptes d’a la pica. Són coses que fem sense pensar, perquè les tenim molt assimilades, però quan no parem atenció podem cometre errors de diversa gravetat.

Aquí podem fixar-nos en una altra de les definicions del diccionari, la que parla de la navegació per inèrcia: sistema de navegació que utilitza les forces d’inèrcia induïdes pel moviment d’un vehicle per a determinar-ne la localització i poder deduir-ne el rumb. Us imagineu la gravetat dels possibles errors d’un sistema de navegació així? Doncs, a petita escala, és el que ens passa a casa quotidianament.

Però aquests dies he descobert un nou efecte de la inèrcia, i m’ha fet gràcia fer aquest descobriment a aquestes alçades de la vida. He descobert que la inèrcia també té a veure amb el clima. Ara fa uns dies que la temperatura ha baixat considerablement, i cada cop que vaig al lavabo a rentar-me les mans faig el gest d’apujar-me les mànigues, perquè encara vaig amb samarretes de màniga curta i deu ser la manera que té el cos d’avisar-me que hauria d’anar abrigant-me més, de la mateixa manera que m’avisa que ja em toca tallar-me les ungles provocant-me picor i fent-me veure que, en rascar-me, em faig mal.

La natura demostra sovint que és sàvia, el cos humà n’és el primer exemple, però el que no és tan savi i necessita que li ensenyin i li recordin les coses contínuament és el nostre cervell. Aquí sí que hi podríem aplicar la definició d’inèrcia que deia el meu professor.

 

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ah, la inèrcia…

  1. llextirem-58 ha dit:

    Hahahaha…que gran, la inèrcia XD! Amb uns amics, molt correctes tots nosaltres, en diem l’alzhhèimer.
    Coses estúpides com oblidar-se de respirar mentre estàs assegut davant de l’ordinador, quedar-se com un estaquirot davant de la nevera amb els mitjons acabats de plegar a la mà, encendre el mòdem quan en realitat el que es vol és trucar algú al mòbil, voler beure un got d’aigua però a l’últim moment et venen ganes de parlar i la mà, que no s’ha assabentat, aboca l’aigua igualment, treure del bolso la targeta dels transports per obrir el portal de casa i al revès, treure’n les claus quan es vol pujar al mitjà de transport…
    Quins grans moments de sentir-se com uns autòmates imperfectes!

  2. Moroboshi ha dit:

    Sí, n’hi ha una pila. Aquesta de les claus al metro em passa. També em trec la cartera com si hagués d’agafar la targeta… quan vaig a SORTIR del metro. O baixo en una estació que no toca, i de la vergonya que em fa canvio de vagó, però és que l’altra opció és remugar autoflagelant-te perquè a la gent li quedi ben clar que ha estat un lapsus, no pas que tens rampells incontrolats. I, sincerament, m’estimo més la primera. Jo sóc molt d’escombrar sota la catifa.

    Més: un dia vaig trucar una persona i en volia trucar una altra. En comptes de comentar la jugada, tot i que amb el seu “sí?” inicial vaig preguntar per la persona a qui volia trucar en realitat (per inèrcia, esclar, sense adonar-me que la veu que em responia era diferent de la que esperava, però és que de vegades amb un monosíl·lab no n’hi ha prou) i per tant em vaig arriscar a ser reconegut, el que vaig fer va ser penjar, innecessàriament enrojolat. Per sort, no se’n va adonar, perquè m’hauria comentat alguna cosa el proper cop que ens vam veure (i ens vèiem molt) i no ho va fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s