Avui torno una mica al to pessimista que caracteritzava el bloc en els seus inicis. He de confessar que tenia ganes d’escriure sobre les coses que m’agradaria fer d’ara endavant i que no són impossibles del tot, una idea optimista per si mateixa, però… al final m’he decidit encaminar-me a la vessant menys amable de la qüestió.
M’hauria agradat convertir-me en expert d’algun tema. Qualsevol collonada, frikada o poca-soltada, però expert. No ho sé, expert en informàtica, en còmics (comparat amb la gent del meu entorn segurament ho sóc, però jo vull dir de veritat), en automoció, en finances… és igual. Expert en alguna cosa. Persona de referència.
M’hauria agradat tenir fills abans dels trenta. És una mania personal, però hauria volgut gaudir de la descendència ja des de la meva pròpia joventut. I quan dic això, que no s’ofenguin els majors de trenta anys que tenen els fills després. Ho respecto, però jo tenia una altra idea. Per diverses circumstàncies de la vida, això s’ha tornat pràcticament impossible per a mi.
M’hauria agradat ser més obert, més extrovertit, més sociable. Coses que no es poden canviar fent petar els dits. Cadascú és com és. No és que em desagradi ser un paio tirant a solitari i tímid, però reconec que em perdo oportunitats i la possibilitat de conèixer més les persones que estimo per culpa d’aquesta manera de ser.
M’hauria agradat saber escriure bé. No en el sentit ortogràfic, sintàctic, gramatical, etc. Vull dir bé com per exercir de periodista, que és el que he estudiat però que al marge de l’enorme dificultat de trobar feina en aquest àmbit i de la precarietat laboral amb què tothom es topa quan ho aconsegueix, hi ha el problema del talent natural, innat, necessari per convèncer els que t’han de donar feina o, en altres paraules, els que t’han de mantenir al lloc de feina i els que t’han de permetre que t’encarreguis dels temes més interessants.
M’haurien agradat tantes coses que ja no podran ser… que només em queda mirar les que sí que puc fer. Però això serà un altre dia.
Compte Enrere 