Casualitats que fan vergonya

Sé que sóc una mica estrany i antisocial, però estic segur que no sóc ni de bon tros l’única persona que n’evita una altra per algun motiu que fa vergonya, fins al punt que acabem desitjant no tornar-nos a trobar aquell individu per no haver de viure una situació incòmoda i innecessària. Intentaré explicar-me millor, i ho faré amb un exemple. 

Fa anys, quan encara era jove d’esperit i tenia ganes d’estudiar, em vaig posar a fer idiomes. Un d’ells era el xinès (el mandarí concretament, que és l’oficial de la Xina), i els primers anys molt bé, però després vaig començar a rendir menys, i el quart curs el vaig solventar per una combinació de sort i una professora que era molt bona noia (de fet, d’allà en va sortir una relació pràcticament d’amistat) però que exigia massa poc. Què passa, doncs? Que el següent curs, el cinquè, era l’últim, i allà el professor no estava per punyetes. Fotia molta canya, i jo era l’únic alumne que venia de quart. La resta eren repetidors, repetidors que en sabien molt a còpia d’anar repetint, i l’home feia les classes orientades a ells més que als nouvinguts, que com ja he dit en aquell cas era un sol nouvingut, servidor. 

Entre això i que m’estava concentrant en altres idiomes vaig deixar d’anar a classe i vaig suspendre aquell curs, que hauria d’haver repetit l’any següent, però que encara és al llimb, esperant que algun dia el rescati. Abandonar el xinès és una espina que tinc, perquè encara que una cosa deixi d’agradar-me no l’acostumo a abandonar (la carrera de Periodisme n’és un clar exemple, i que aquest juny em tragués (sense anar a classe) el certificat de nivell avançat de rus que no vaig poder aprovar l’any anterior n’és un altre), em vaig decebre a mi mateix i em fa vergonya mirar a la cara a qualsevol dels meus entusiastes excompanys i, sobretot, exprofessors. 

L’home en qüestió, que també he de dir, en defensa meva, que té una manera de fer les classes que no podríem qualificar d’amena i encoratjadora, me l’he anat trobant amb els anys, perquè a l’Escola Oficial d’Idiomes hi he continuat anant per altres idiomes, i aviat vaig decidir que cada cop que ens creuéssim la mirada em faria el compatriota de l’Ibrahimovic o en Larsson (és un “xist”… és meu…), i és el que he anat fent. Volia evitar la incòmoda i clàssica conversa entre professor i alumne-que-ho- ha-deixat-i-que-no-gosa-dir-que-és-possible-que-no-hi-torni. 

Només em quedava un curs, aquest que començarà ara i en el qual faré cinquè de japonès, d’anar per les escales del centre intentant no trobar-me’l, però el destí ha provocat una casual situació de la qual no he pogut escapar d’una manera digna. Avui he anat al Mercadona del carrer de Sants, que no és el meu habitual, perquè em quedava de camí, però no hi havia el que jo volia, així que he hagut d’anar al meu, el de la Travessera de Les Corts. A la cua he tret les coses del cistellet i les he posat a la cinta de la caixa, però me n’he deixat una, i un home molt amable m’ha picat a l’esquena per avisar-me. Era ell. 

Durant uns segons he pensat en tornar a fer-me el veí dels noruecs, però no hauria colat, així que l’he saludat i hem iniciat una breu conversa en què li he mentit sobre per què no continuava, sense concretar però donant a entendre que treballo de valent (si l’home sabés que duc la ratxa més llarga a l’atur de tota la meva vida…), i a més he passat força vergonya quan ha fet broma sobre les coses que ha vist que estava comprant, coses que van contra la meva “dieta” però que eren per a dies d’aquells de deixar-me anar una mica (posats a demanar, podríem haver-nos trobat el dia que compro llet de soja, macarrons d’arròs i fruita). En acabat, ha insistit en ajudar-me a posar les coses en bosses de plàstic i m’he sentit molt, molt malament, incòmode per una banda però per l’altra també indigne de ser tractat amb amabilitat per un home del que he estat fugint durant anys i del que continuaré fugint fins que es jubili de l’EOI. Llavors potser m’animo a acabar el xinès i honorar-lo, a ell i a la professora que a tercer em va dir que jo tenia un “do” i que, pobreta, es va equivocar de mig a mig.

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Casualitats que fan vergonya

  1. llextirem-58 ha dit:

    Hahahaha….m'he fet un fart de riure XD!Si fossis noia, podria haver estat molt pitjor: imagina't que t'enganxa amb tota la parafernàlia d'aquells dies concrets, tot ple de colorets escampats damunt la cinta, com si fossin un surtit de bombonets de Ferrero Rocher…i llavors algú et pica l'esquena perquè t'has oblidat alguna d'aquelles "llaminadures"…uix! :$

  2. Moroboshi ha dit:

    Doncs coneixent-lo no crec que s'hagués mossegat la llengua, he he…

  3. Laia Martínez ha dit:

    Toni, a mi també se m'ha escapat el riure! Però hi ha diferents aspectes a comentar: primer de tot, em sento molt identificada amb el que dius. T'entenc perfectament i em sembla que molta gent també fa el mateix. Al cap i a la fi suposo que la primera reacció és aquesta, la de "fugir".També sap greu com parles del "bon home" que és el teu ex-professor (tot i que a l'EOI fotia canya), havent-li deixat anar alguna trola. Més que res m'ha fet gràcia la manera amb la que ho expliques, ho redactes molt bé i amb gràcia.A mi em va passar un cop algo semblant. Vaig començar Obres Públiques a la UPC el meu primer any, i veia que allò era massa per mi i vaig decidir no esforçar-me molt, no podia amb tot allò. Total, que a finals de curs em vaig trobar una professora de la carrera a les afores de la UPC, ella sortia de comprar tabac a l'estanc, i jo caminava per allà, pensava en evitar-la però ella em va aturar. Em va preguntar què tal estava acabant l'any. Em vaig morir de la vergonya perquè en un inici no vaig esforçarme i mai havia parlat amb ella per temes de l'assignatura, però vaig pensar que per molta vergonya que em fés ho havia de dir. Vaig explicar-li que no estava feta per aquesta carrera i que sentint-ho molt ho deixava. Em va dir que ho sentia molt i que esperava que m'anés millor més endevant.Bé, a l'EOI a mi també m'ha passat, però seria escriure molt més i em criden per dinar, si decàs ja t'explicaré algun dia 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s