A mi m’agrada difícil

El tema del que vull parlar avui no és, tampoc, novedós. El món es divideix, entre altres maneres de fer-ho, entre les persones que s’estimen més les coses fàcils i les que preferim que ens ho posin una mica difícil. Crec que les coses es valoren més quan costen d’aconseguir, i això ho considero vàlid en tots els aspectes de la vida, llevat de la salut, que trobo que no cal passar-ho magre per valorar més la nostra integritat física. Si la tenim bé de fàbrica, millor.
.
Jo sóc dels que gaudeixen més de la persecució i de la caça que de la possessió. Sé que és un problema, perquè després té lloc l’anticlímax, però he de reconèixer que m’ho passo millor pensant en les coses que vull que no pas quan ja les tinc. Per exemple, quan llegeixo la notícia d’algun còmic que ha de sortir, o quan estic seguint una subhasta d’un videojoc per internet, se’m fa la boca aigua, i en canvi quan arriba a les meves mans… no experimento l’emoció que esperava, aparco els còmics i en el cas dels videojocs acostumo a fer-hi una primera partida i després passen al prestatge fins que em ve de gust aprofundir-hi, mesos després. He de matisar, però, que quan es tracta de regals, encara que els hagi demanat jo, m’emociono més, potser pel que representen un aniversari, un sant, un Nadal o uns Reis. Però quan sóc jo qui obté aquests béns amb els meus propis mitjans… em quedo força fred.
.
No només em passa amb els béns. En els esports, per exemple, em sento més inclinat a recolzar els “febles”, i tot i que sóc del Barça m’agrada que ho passi malament per aconseguir els títols, que el Madrid o qualsevol altre l’hi posi difícil, que els partits es guanyin a l’últim sospir, que em facin cridar quan ja no tenia esperança. Estem parlant de coses com la final de la Champions de París contra l’Arsenal, el mític gol d’Iniesta a Stamford Bridge o la final del Mundial de Clubs amb el gol de Pedro que va forçar aquella pròrroga que vam guanyar. Aquests són els partits que m’agraden. La final de Roma no va tenir gaire emoció, i les contínues pallisses de 5-0 al Camp Nou m’avorrien moltíssim. Fins i tot crec que està bé passar un parell d’anys en blanc, que se’m tiri a sobre qui vulgui, per apreciar els títols que vénen després.
.
Només cal veure la resposta de la gent a la primera lliga de Rijkaard després de sis anys sense guanyar-la, i amb quina fredor (en comparació) vam rebre la segona consecutiva de Guardiola. De fet, el primer títol del Barça de les 6 Copes de l’actual entrenador del Barça va ser una Copa del Rei, un títol menor en comparació amb els que teníem coll avall que aconseguiríem uns dies després, però com que era el primer després de dos anys de sequera, vam sortir al carrer. No sé si s’entén el que vull dir. L’alegria ho és en comparació amb la tristesa prèvia, i viceversa. No em puc ni imaginar el que deuen sentir els seguidors d’equips que no guanyen mai res i de sobte obtenen una lliga, com el Dépor l’any 2000, per exemple.
.
De la mateixa manera, en els videojocs de dos jugadors m’agrada trobar rivals de la meva mida, no gaudeixo ni superant-los excessivament (tot i que això no passa gaire sovint) ni fent d’espàrring com em passa amb els videojocs de futbol, però un combat de qualsevol Street Fighter que es resol després d’una bona estona amb tots dos contrincants amb la barra de vida buida, especulant i calculant quin és el millor moment per arriscar-se a atacar… és impagable. Per això, el que guanya fa un crit d’alleujament que revela el patiment que ha experimentat en els últims segons del combat. Això és el que a mi m’agrada.
.
He dit que en temes de salut no li veia la gràcia a triomfar després de passar-ho malament. Hi ha una altra excepció: la feina. Per una banda, no estic interessat en passar-ho malament en un lloc de treball, perquè és molt probable que deixi de valorar-lo i fins i tot dimiteixi. A la pitjor feina on he estat no hi vaig tornar el segon dia. Per l’altra, que costi trobar feina no fa ni punyetera gràcia. En aquest cas em conformaria amb un procés fàcil: trobar una feina que m’agradi després d’unes hores d’haver perdut l’anterior.
.
Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a A mi m’agrada difícil

  1. llextirem-58 ha dit:

    Mmmhmm…el flaire de la presa que percep el caçador, quan és a punt de llençar-se a sobre però que encara pot fugir?

  2. Moroboshi ha dit:

    Probablement. És el fet de saber que puc caçar, però després la peça ja no m'interessa. Potser fins i tot és més enrere: el dubte, l'adrenalina que representa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s